Salvador Dalí sempre va expressar la seva admiració per l’obra de Gaudí i va ser un dels primers artistes d’avantguarda qu’el va elogiar públicament. La materialització d’obres a contra corrent d’això establert marca un paral·lelisme entre els dos genis que Dalí es va obstinar a posar de manifest.Un escrit de 1929 deixa constància d’això lloant la capacitat de l’arquitectura del Modernisme de crear un món de somnis pur i torbador, «realitzacions de desitjos solidificats» .1
Dalí a La Pedrera en 1951. Fotos Ricard Sans
El seu article «De la beauté terrifiante et comestible de l’architecture Modern ‘Style», de 1.933,2 arriba més lluny al punt de definir l’art de Gaudí com a «comestible» assignant-li condició de vital, nutritiva, davant de l’esterilitat que percep en els dogmatismes artístics entre els quals inclou la corrent funcionalista, en aquells dies instal·lada i indiscutible.
Aquestes idees van ser enunciades en moments en què la tendència dominant era menysprear l’arquitectura de Gaudí i l’Art Nouveau en general per considerar-les extravagàncies formals d’un passat ja superat per la «modernitat».
El 1950 va escriure en un article a la revista Vogue: «Al Passeig de Gràcia trobareu exemples sensacionals d’aquest tipus d’arquitectura delirant, veritable música debussiana solidificada» .3
Dalí va definir a l’obra de Gaudí com a «arquitectura tova». Això que podria interpretar-se com una expressió pejorativa és en aquest cas el més gran dels elogis, especialment per haver estat dit a Le Corbusier per graficar l’oposició entre l’arquitectura gaudiniana i la rigidesa dogmàtica de la de l’suís.
L’anècdota va ser explicada per Dalí en la seva famosa conferència al Park Güell de 1956, on va afegir que l’arquitectura serà «pilosa», gràcies a ell mateix, «i llavors elevaré mirades a el poder creador de Gaudí».
En un altre passatge del seu famós discurs va qualificar a l’obra de Gaudí com a una bomba creadora i morfològica caiguda al cor de Barcelona, on va aixecar edificis sublims. «Passaran molts segles abans que es produeixi un altre igual a Gaudí», va expressar per sintetitzar la seva indissimulada admiració. Finalment va pintar amb quitrà sobre una gran lona una silueta de la Sagrada Família, que lamentablement no es va conservar. Només queden algunes fotos que mostren a l’artista en acció i el dibuix amb la seva signatura.4
Imatges de la conferència de Dalí al Park Güell el 29 de setembre de 1956
L’abundant obra que el geni de Figueres va produir aplicant el seu mètode paranoic-crític, basat segons paraules seves «en l’objectivitat crítica i sistemàtica de les associacions i interpretacions de fenòmens delirants», conté testimonis de la seva devoció per Gaudí.
Dalí va titular dues pintures amb expresses referències a l’arquitecte: «Dionís escopint la imatge completa de Cadaqués sobre la punta de la llengua d’una dona gaudiniana de tres nivells» (1958) i «Doble victòria de Gaudí» (1982). Hi ha també una sèrie litogràfica de 1971 amb una imatge de la Sagrada Família i un conjunt de dibuixos dedicats a Gaudí de 1976.
Altres diverses obres mostren rastres d’inspiració gaudiniana: «Monument imperial a la dona nena» (1929), «La lliure inclinació de el desig» (1930), «La font» (1930), «L’hora triangular» (1933) o “Les flames criden” (1942). En alguns casos es percep una influència en la composició de formes mal·leables, com en «Àngelus arquitectònic de Millet» (1933) i «Vestigis atàvics després de la pluja» (1934).
El natalici de Dali es festeja l‘11 de maig. És un bon moment per recordar que tots dos grans artistes comparteixen la qualitat que les seves obres admeten diverses lectures a partir de la percepció de cada espectador des del seu subconscient. Dalí ho produïa deliberadament a través del seu mètode. Gaudí no va deixar explicacions per escrit, però bé podria fer seves les paraules de Dalí: «El que veiem en les coses no està en les coses, sinó en el fons de la nostra ànima».
1 S. Dalí, L’âne pourri. Le surrealisme au service de la Révolution (Paris). Núm. 1. Juliol, 1930. Pp. 9-12.
2 S. Dalí, De la Beauté Terrifiante et comestible de l’architecture Modern’ Style. Minotaure (Paris), Núm. 3. Desembre, 1933. Pp.69-76.
3 S. Dalí, To Spain, guided by Dalí. Vogue (Greenwich CT). 15 Maig, 1950.
4 J. Bassegoda Nonell, La conferencia de Dalí en el Parque Güell en 1956. Boletín de Arte nº 28, Departamento de Historia del Arte, Universidad de Málaga. 2007. Pp. 607-610.