El seu article «De la beauté terrifiante et comestible de l’architecture Modern ‘Style», de 1.933,2 arriba més lluny al punt de definir l’art de Gaudí com a «comestible» assignant-li condició de vital, nutritiva, davant de l’esterilitat que percep en els dogmatismes artístics entre els quals inclou la corrent funcionalista, en aquells dies instal·lada i indiscutible.
Aquestes idees van ser enunciades en moments en què la tendència dominant era menysprear l’arquitectura de Gaudí i l’Art Nouveau en general per considerar-les extravagàncies formals d’un passat ja superat per la «modernitat».
El 1950 va escriure en un article a la revista Vogue: «Al Passeig de Gràcia trobareu exemples sensacionals d’aquest tipus d’arquitectura delirant, veritable música debussiana solidificada» .3
Dalí va definir a l’obra de Gaudí com a «arquitectura tova». Això que podria interpretar-se com una expressió pejorativa és en aquest cas el més gran dels elogis, especialment per haver estat dit a Le Corbusier per graficar l’oposició entre l’arquitectura gaudiniana i la rigidesa dogmàtica de la de l’suís.
L’anècdota va ser explicada per Dalí en la seva famosa conferència al Park Güell de 1956, on va afegir que l’arquitectura serà «pilosa», gràcies a ell mateix, «i llavors elevaré mirades a el poder creador de Gaudí».