L’escriptor Julio Cortázar va professar una gran admiració per l’obra de Gaudí que va deixar acreditada en una entrevista per a la televisió espanyola en 1977, on va desgranar records de la seva primera infància i les seves sensacions davant l’obra de l’arquitecte.
Fill d’un diplomàtic, va viure a Barcelona entre els 2 i els 4 anys d’edat mentre la seva família esperava que acabés la Primera Guerra Mundial per poder tornar a l’Argentina. D’aquests anys a la Ciutat Comtal Cortázar va guardar una imprecisa memòria del colorit trencadís del banc del Park Güell, on com va explicar en el reportatge els seus pares el portaven a jugar: «La meva immensa admiració per Gaudí comença potser als dos anys, inconscientment». (1)
En un paràgraf d’aquesta entrevista explica: «D’aquests anys tinc records no precisos, (…) em tornaven imatges molt inconnexes, molt disperses que jo no podia fer coincidir amb res conegut, i llavors l’hi vaig preguntar a la meva mare (…) i ella em va dir: Això pot correspondre al fet que de nen, a Barcelona, et portàvem gairebé cada dia a jugar amb altres nens al Parc Güell». (2) En aquells anys Gaudí habitava al Park Güell pel que resulta atractiu pensar en la possibilitat que hi hagués coincidit amb el nen i futur gran escriptor en algun dels passejos que acostumava realitzar pels jardins.
En una altra part explica com quan sent ja adult va tornar a al Park Güell va tenir una diferent impressió, ja que l’observava des d’una altra perspectiva física i mental. (3)
Cortázar, nascut el 26 d’agost de 1914 a Bèlgica, va créixer i es va formar a l’Argentina i més tard es va instal·lar a París. Una curiosa coincidència amb Gaudí és que també va tenir una infància malaltissa. En el seu cas això el va obligar a passar temps en llit, i va ser allà que va començar la seva afició per la lectura que el va convertir en un precoç devorador de novel·les i poesia. (4)
En la seva joventut aquesta passió per llegir creixerà fins convertir-se en la seva principal font de formació, de forma semblant a Gaudí qui passava llargues hores a la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura per a ampliar els seus coneixements. Més enllà d’això sembla haver poques coincidències entre ells com a artistes i com a persones encara que existeixen però alguns trets comuns entre els dos creadors que s’evidencien en un estudi més enllà de la superficialitat.
En primer lloc les ànsies de perfeccionisme que els van empènyer a un treball incessant i potser a una certa frustració per creure no assolir mai l’objectiu desitjat de transmetre a la matèria el que la seva sensibilitat dibuixava en les seves ments. La novel·la de Cortázar 62/Model per armar, (5) famosa per subvertir les maneres tradicionals d’escriptura, conté paràgrafs que ens parlen de les limitacions de l’expressió.
El text comença relatant la dificultat del protagonista per trobar la forma de transmetre als seus amics una casualitat que li va fer gràcia succeïda en un instant fugaç en un restaurant parisenc: «No n’hi havia paraules, perquè no n’hi havia pensament possible per aquesta força capaç de convertir esquinçalls de record, imatges aïllades i anodines, en un sobtat bloc vertiginós, en una vivent constel·lació aniquilada en l’acte mateix de mostrar-se.» Una mica més endavant explica com s’obstinarà a «revifar aquesta matèria que cada vegada es tornava més llenguatge, art combinatòria de records i circumstàncies, sabent que aquesta mateixa nit o a l’endemà (…) tot el que expliqués estaria irremissiblement falsejat.»
Gaudí era igualment un incansable treballador en la recerca per donar materialitat a allò que imaginava. Els seus edificis semblen no arribar mai a l’ideal del seu autor, qui dedica tots els seus esforços a buscar una perfecció que se li sembla resistir. Així ho veiem replantejar-se una i altra vegada els projectes, tant en l’etapa de disseny com de construcció. L’arquitectura de Gaudí expressa síntesi i perfeccionament de forma simultània, explicable només incompletament amb paraules. «Les paraules mai arriben quan el que cal dir desborda l’ànima», deia Cortázar. És aquest perseverant esforç creador constantment insatisfet el què a través de la feina continua i metòdica permet arribar a un ordre superior capaç d’emocionar. «He cansat molt als que han treballat amb mi, procurant sempre millorar les coses, perquè no les he donat com a bones fins que m’he convençut que ja no les podia perfeccionar», va expressar a un dels seus col·laboradors. (6)
L’inconformisme creador de Gaudí el va impulsar a desenvolupar noves formes de projectar: Tal el cas de la maqueta penjant tridimensional amb les càrregues a escala per a l’església de la Colònia Güell. Una altra mostra de tècnica innovadora va ser l’ús de la fotografia de la maqueta per dibuixar i corregir sobre les impressions, mètode inèdit fins llavors. També va ser innovador quan va combinar tècniques constructives tradicionals i consolidades amb formes inusuals com les superfícies reglades guerxes.
Allà es troba una altra coincidència amb Cortázar qui en la recerca d’un mitjà d’expressió va reescriure els mètodes literaris tradicionals donant forma a novel·les obertes a moltes maneres de ser llegides, com la famosa Rayuela.
En ella el protagonista s’obstina a trobar un «centre»: «I aquest centre que no sé el que és, ¿no val com a expressió topogràfica d’una unitat? Camino per una enorme peça amb terra de rajoles i una d’aquestes rajoles és el punt exacte en què hauria parar-me perquè tot s’ordenés en la seva justa perspectiva.» (7). O reformula un antic enunciat: «Terrible tasca la de xipollejar en un cercle el centre del qual està a tot arreu i la seva circumferència enlloc». (8)
L’escriptor està entestat a trobar la materialització d’una cosa que internament s’albira però se li resisteix i li exigeix el major esforç: una expressió literària integral, inequívoca. Recorda el que Gaudí pretenia de l’arquitectura quan deia des del seu personal punt de vista: «A vegades, després de molts sacrificis (…) l’arquitecte arriba a veure per uns segons la tridimensionalitat angèlica. L’arquitectura que sorgeix d’aquesta inspiració produeix fruits que sadollen generacions». El «Centre» de Cortázar s’assembla conceptualment a la» Tridimensionalitat angèlica » de Gaudí.
No sorprèn doncs que algú com Cortázar, tan distant temporal, artística i ideològicament de Gaudí arribés a emocionar-se davant de la seva obra, ja que tots dos van emprendre la mateixa recerca encara que per diferents vies. El veritable art és capaç de superar totes les barreres i situar-se en un plànol per sobre de les diferències personals i filosòfiques.
Article sobre Gaudí, Cortázar i Borges a: https://bit.ly/32jOLse
Vídeo amb l’extracte dels comentaris de Cortázar sobre Gaudí a l’entrevista de TVE: https://www.youtube.com/watch?v=xnq2Ce4YuZI
Transcripció dels trams de l’entrevista a Julio Cortázar al programa «A Fons» de TVE. (20-03-1977) en què fa referència a l’obra de Gaudí:
Min. 4: 10/5: 45: Entre un any i mig d’edat i tres anys i mig vaig viure a Barcelona fins que el 1918, un cop acabada la primera guerra mundial, la meva família va poder tornar a l’Argentina. D’aquests anys tinc records no precisos, records que em preocupaven i em turmentaven una mica quan era nen. Cap als 9 o 10 anys amb freqüència em tornaven imatges molt inconnexes, molt disperses que no podia fer coincidir amb res conegut, i llavors l’hi vaig preguntar a la meva mare: Hi ha moments en què jo veig formes estranyes, com rajoles o majòliques amb colors. Què pot ser això? I ella em va dir: Això pot correspondre al fet que de nen, a Barcelona, et portàvem gairebé cada dia a jugar amb altres nens al Park Güell. Així que fixa’t que la meva immensa admiració per Gaudí comença potser als dos anys, inconscientment.
Min. 6: 31/7: 08: La primera vegada que vaig venir a Europa, el 1949, vaig prendre un vaixell amb la primera escala a Barcelona, i llavors el primer que vaig fer va ser anar a Park Güell, i naturalment la imatge ja no corresponia, fins i tot per una qüestió d’òptica: jo mirava ara el Park Güell des d’un metre noranta-tres, i en canvi el nen ho havia mirat des de baix, amb una mirada màgica, que jo tracte de conservar però que no sempre tinc, desgraciadament.
(1) Entrevista a Julio Cortázar al programa «A Fondo» de TVE. 20-03-1977. En ella Cortázar explica la seva relació amb el Park Güell i la seva admiració per Gaudí. http://www.rtve.es/alacarta/videos/a-fondo/entrevista-julio-cortazar-programa-fondo/1051583/
(2) Ibid. Min. 4: 10/5: 45
(3) Ibid. Min 6: 31/7: 08
(4) Llegia entre molts d’altres a Julio Verne, Alexandre Dumas, Edgar Allan Poe, Víctor Hugo, Rubén Darío o Gustavo Adolfo Bécquer, a més d’enciclopèdies. Herraez, Miguel. Julio Cortázar. Una biografia revisada. Ed. Alreves. Barcelona. 2011.
(5) Cortázar, Julio. 62/Model per armar. Sudamericana. Buenos Aires. 1968.
(6) Frase recollida en: Puig Boada, Isidre. El pensament de Gaudí. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Barcelona. 1981.
(7) Cortázar, Julio. Rayuela. Sudamericana. Buenos Aires. 1963. P. 66.
(8) Ibíd. P. 395. Cortázar refereix la cita de Jorge Luis Borges en el conte «El Aleph» de l’expressió de Alanus de insulis (Alain de Lille) per definir l’univers: «Una esfera el centre de la qual està a tot arreu i la circumferència enlloc».